Él mató a un policía motorizado (La Plata, Argentina) és un dels grups més representatius de la nova onada de grups independents alternatius del nou segle a Argentina i Llatinoamèrica. La seva música segueix els dictats de l’indie rock nord-americà de finals dels 90 principis dels 2000 , sumant a la distorsió i pulsió punk-rockera unes lletres mantra, minimalistes i plenes d’imatges que beuen tant de la sèrie B com dels sentiments personals i universals més purs. Moltes de les seves composicions es caracteritzen per una decadència ascendent que aconsegueix que els seus directes es converteixin en celebracions on tothom està convidat a cantar en veu alta juntament amb Santiago Motorizado, qui, com si fos un chamán, sembla convertir-se en el vehicle expressiu d’alguna força sobrehumana.

Derby Motoreta’s Burrito Kachimba són un sextet sevillà sortit fa res d’una de les canteres del rock més prolífiques dels últims anys. L’ADN de DMBK està format per dos gens predominants. Un, el component kinki propi del rock andalús que els ha precedit, l’altre, el psicodèlic que a base de fuzz imposa la seva llei en bandes com King Gizzard and The Lizard Wizard o Pond. De la suma de tots dos neix la “kinkidèlia”, l’estil en què s’emmarca el seu disc homònim Derby Motoreta’s Burrito Kachimba (El Segell, 2019). Vénen al Festival Cara•B 2020 amb vàries sorpreses a la butxaca! Atentxs!

Soto Asa és una de les noves veus mare de la nostra escena. Amb el seu univers de neó i kenjis, les seves lletres lisèrgiques i el seu abordatge tan personal del reggaeton o el rai, Soto ha estat un dels que, des de l’ombra, ha dibuixat el so d’avui. Down Music, el recopilatori que va treure el 2018, va deixar l’escena atònita, amb col·laboracions de Bad Gyal, Yung Beef o La Zowi; però el seu primer LP, La Cruz (La Vendición 2019), sortit del forn el desembre de l’any passat, el consolidarà com un pilar imprescindible de l’escena. Apunta el seu nom: Soto Asa.

Algú ha donat a Chicho una llanterna per il·luminar un punt cec entre la música de revetlla, la cumbiatune, el metalcore, l’autotune diabòlic, la salsa i la música llatina de ball, el so MIDI, la música que sona als mercats ambulants i parades de gofres i la capacitat innata per crear melodies que tant serveixen per remenar el cul que per ballar pogo violent. I és que, el que era fins fa només unes setmanes la meitat (la meitat peluda, concretament) d’Esteban&Manuel reneix ara en forma de planta silvestre, amb punxes però impossible d’arrencar del terra: ORTIGA, projecte en solitari en què Chicho portarà les seves (sic) chiches, les seves melodies pop, la seva tendència cap a les revetlles i aquella inapel·lable destresa per crear un imaginari sonor en què conviuen Rubén Blades, l’Orquestra Panorama, Metallica, Bad Bunny, la Miami Sound Machine, Omar Souleyman o el gitano, la cabra i la trompeta.